Les descripcions de la dona dins de la literatura medieval no són molt exhaustives, malgrat tot, podem anar recopilant alguns dels trets, tant en la lírica com en la novel·la, fins a tenir totes les característiques que dictaven els cànons de l’època pel que fa a l’ideal de bellesa femenina. Com observem en el cançoner eròtic de Ripoll, les descripcions comencen de dalt a baix i les característiques de bellesa són sempre molt similars.
Veieu-ne un exemple:
D'una donzelleta amable,
noble, a més, i delicada,
per ningú malmirada,
vaig, tot d'una, enamorar-me.
Els seus ulls són resplendents
i de neu, les seves dents.
Els seus pits, no pas valents.
Això sí: com neu lluents.
Al seu coll i a les mans clares;
al seu front, als peus i cames
-com la lluna, de tan blanques-
tota arruga d'anys li falta.
(Versió catalana de Ramon Sargatal (Carmina Rivipullensia. El cançoner eròtic de Ripoll (1995))
Els cabells havien de ser llargs fins a les espatlles, brillants i, sobretot, rossos. El referent literari més representatiu el trobem en Isolda la Blonda dins del Romanç de Tristant i Isolda amb aquestes paraules: “un llarg cabell de dona, més fi que un fil de seda, que lluïa com un raig de sol...”
En Lanvall, un dels lais de Maria de França, trobem la següent descripció: “té el cos gentil, els malucs cadenciosos, el coll més blanc que neu damunt la branca, els ulls lluminosos, els rostre clar, preciosa la boca, el nas ben format, brunes les celles, el front bell, ondulats els cabells i rossos. Un fil d’or no llueix tant com els seus cabells a la llum del dia!”.
A Equitan trobem repetits alguns d’aquests tòpics: “tenia els ulls clars, el rostre bell, bella la boca, el nas perfecte, els cabells lluents i rossos. Era cortesa i sabia parlar molt bé. La seva cara tenia el color de la rosa.” Aquí, a més, l’autora ens mostra les curioses particularitats de la cortesia i l’eloqüència de la dama, qualitats molt preuades en una dama cortesana.
Com hem vist, hi havia també altres parts del cos destacables: el front, que a més de blanc havia de ser ample i sense arrugues; les dents, blanques; les celles, negres i com l’arc de Sant Martí; l’encarnadura, com la neu i sense taques; els braços, llargs; les mans, blanques i delicades (Isolda de les blanques mans); els pits, petits, tersos, durs i, naturalment, blancs; el ventre i l’estómac ondulats; el peu, petit...
Al capítol CCXXXI del Tirant lo Blanc, trobem aquest deliciós fragment amb una descripció que testifica clarament el gust de l’època pel que fa a les parts més íntimes de la dona: “vet ací les dues cristal·lines mamelles, (...) mira com són poquetes, dures, blanques e llises”. De les altres parts més íntimes (ventre, estómac...) no ens han arribat massa testimonis. De tota manera, el ventre i l’estómac havien de ser forçosament ondulats si tenim en compte les col·lacions que les dames de la cort prenien tot just abans d’anar a dormir: “...un parell de perdius ab malvesia de Candia e aprés una dotzena d’ous ab sucre e ab canyella” (Tirant lo Blanc, cap. CCXXXI).
Gràcies als tractats de bellesa que ens han arribat, podem comprovar que les dones, ja en l’Edat Mitjana, havien de patir considerablement per aconseguir els cànons de bellesa imposats: les depilacions devien ser molt doloroses, ja que es feien amb pinces i en llocs tan delicats com el front, per tal de fer-lo ample; les aixelles; la cara. Per emblanquir la pell s’usaven productes molt abrasius que produïen nafres important. Les sagnies eren habituals per poder empal·lidir i aconseguir la blancor de rostre tan cobejada.
Tot plegat era una mena de martiri que la dona noble havia de patir si volia estar a l’alçada dels criteris imposats, segurament, pels mateixos homes. Sembla, però, que això dels cànons de bellesa femenina no s’ha acabat. Cada època ha tingut els seus models i sempre és la dona qui ha hagut de seguir els rols de manera més persistent.
